A l'església de Sant Domènec, que va pertànyer al convent amb el mateix nom fins el 1877 -quan va passar a dir-se de Sant Pere Màrtir-, cada capella estava dedicada a un sant. La capella de la Mare de Déu del Roser era la segona de la banda de l'epístola començant pels peus de l'església. El culte al Roser era molt popular i tenia molts devots, però a partir de 1503, amb la fundació de la Confraria del Roser❝❞ i a partir de la victòria a la batalla de Lepant (1571) de la qual es va dir que havia estat possible gràcies a la intervenció de la Mare de Déu, com declararà Pius V. Aquests dos moments doncs, provocaran que el culte al Roser augmenti de forma extraordinària arreu de Catalunya.
En conseqüència, a l'església de Sant Domènec de Manresa es va fer evident la necessitat d'ampliar la capella, que ja no podia acollir a tots els devots. El 1614 el Prior i els administradors de la confraria van demanar de fer més fonda la capella, per tal de poder acollir a tots els adeptes al culte, i es van començar les obres. Aquestes s'allargarien fins el segle següent, fins el 1642, quan un cop acabades es va decidir substituir el retaule que hi havia aleshores per un nou retaule.
In the church of Sant Domènec, which belonged to the convent with the same name until 1877 -when its name changed to Sant Pere Màrtir-, each chapel was dedicated to a saint. The chapel of Our Lady of the Rosary was the second one on the Epistle side starting from the entrance of the church. The cult of the Rosary was very popular and had many devotees, and it increased extraordinarily in Catalonia from two specific dates: in 1503 with the foundation of the Confraternity of the Rosary❝❞, and in 1571 with the victory at the Battle of Lepanto, which Pius V declared to have been made possible by the intervention of the Virgin Mary.
Consequently, in the church of Sant Domènec de Manresa, the need to expand the chapel, which had become too small, became evident. In 1614 the Prior and the administrators of the confraternity asked to make it deeper, in order to be able to accommodate all those following the cult, and the works began. These lasted until the following century, specifically until 1642, when they were finished and it was decided to replace the altarpiece that was there then with a new one.
L'escultor escollit serà Joan Grau. Nascut a Constantí (1608-1685)❝❞ va ser l'iniciador d'una nissaga familiar d'escultors establerts a la Plana de l'Om (Manresa)❝❞ que va constituir un taller molt actiu i pròsper. Treballarà a Igualada, Sallent, Sant Benet de Bages, Rajadell, Ferran, Calaf, Manresa, Fals, Súria i Sant Fruitós de Bages entre d'altres i en alguns d'aquests ho farà amb la col·laboració del seu fill Francesc Grau. En el cas particular del retaule del Roser de Manresa, va ser contractat el 17 de gener de 1942❝❞ i va dur a terme la tasca entre c. 1642-1646❝❞, podem dir que era una de les millors peces realitzades quan ja està en la seva etapa de maduresa. La data de construcció, 1644, la deixarà esculpida en un medalló col·locat al centre de la segona andana, sobre la fornícula central que acollia l'escultura (actualment desapareguda) de la Mare de Déu del Roser.
Malauradament gran part de l'obra d'aquest escultor va desaparèixer l'estiu de 1936 i només gràcies a les fotografies que estudiosos i aficionats a l'art i al patrimoni havien pres abans d'aquests fets.
The sculptor chosen for the construction of this altarpiece was Joan Grau. Born in Constantí (1608-1685)❝❞ he was the initiator of a family line of sculptors established in Plana de l'Om (Manresa)❝❞ who set up a very active and prosperous workshop. Grau worked in Igualada, Sallent, Sant Benet de Bages, Rajadell, Ferran, Calaf, Manresa, Fals, Súria and Sant Fruitós de Bages among others and in some of these places he worked with the help of his son Francesc Grau. In the specific case of the Rosary altarpiece of Manresa -which we can say was one of the best works of the sculptor-, he was hired on January 17, 1942❝❞ and carried out the task between c. 1642-1646❝❞. He sculpted the date of construction, 1644, in a medallion placed in the center of the second level, on the central niche that hosted the sculpture -currently missing- of Our Lady of the Rosary.
Unfortunately, much of this sculptor's work disappeared in the summer of 1936 -at the beginning of the Spanish Civil War- and it is only thanks to the photographs that scholars and enthusiasts had taken before these events that we can know what it was like.
Un retaule no està complert fins que no ha estat policromat i daurat. I aquest procés va iniciar-se el 1656❝❞ quan Gabriel Adrià és contractat després d'haver vençut un concurs. Aquest daurador tenia la particularitat d'omplir els relleus de motius antropomòrfics i zoomòrfics. Al relleu del Naixement, dit també Adoració dels pastors cobreix les teles amb aquest motius tant característics❝❞.
Gabriel Adrià però, va traspassar abans d'acabar la policromia del retaule, i la feina la va continuar Magí Torrebruna, daurador d'origen cardoní, contractada per la víuda del primer daurador. Aquest daurador va ser un dels més prolífics de la seva època: sabem que va treballar a Sant Pere de Matamargó, a la parroquial de Cardona, a Moià❝❞, a Sant Vicenç dels Horts, al Castell de Cardona, a Terrassa, a Barcelona i a Valls. Els motius que plasmarà als relleus del retaule del Roser de Manresa que policromarà disten dels de Gabriel Adrià, Magí optarà per motius vegetals, pintats sobre el pa d'or i esgrafiats❝❞.
An altarpiece is not complete until it has been polychromed and gilded. And this process began in 1656❝❞ when Gabriel Adrià was hired after winning a competition. This gilder had the particularity of filling the reliefs with anthropomorphic and zoomorphic motifs, as we can see in the relief of the Nativity, also called Adoration of the Shepherds, where he covers the cloths of the characters with these very characteristic motifs❝❞.
Gabriel Adrià, however, passed away before finishing his work, so it was continued by Magí Torrebruna, a gilder from Cardona, hired by the widow of the first gilder. This gilder was one of the most prolific of his time in Catalonia: we know that he worked in Sant Pere de Matamargó, in the parish of Cardona, in Moià❝❞, in Sant Vicenç dels Horts, in the Castle of Cardona, in Terrassa, in Barcelona and in Valls. The motifs that he put in the reliefs of the Rosary altarpiece of Manresa were far from those of Gabriel Adrià. Magí opted for vegetal motifs, painted on gold leaf and sgraffito❝❞.
Tot i que l'església de Sant Pere Màrtir de Manresa no va ser incendiada, el 23 de juliol de 1936 es van treure la majoria dels objectes que hi havia a l'interior i es van cremar en una foguera encesa a la plaça Fius i Palà❝❞.
Però els revolucionaris del bàndol republicà no en van tenir prou amb cremar les imatges i objectes de l'interior, pocs mesos més tard, el setembre del mateix 1936, van decidir enderrocar-la. De fet, a Manresa es van enderrocar set esglésies -amb el salvament de la Seu gràcies a la intervenció de Lluis Rubiralta (un dels actors principals en la salvació del patrimoni manresà) i Jeroni Martorell (arquitecte de la Generalitat)-.
Pel que fa a Sant Pere Màrtir, l'Ajuntament hi va estar d'acord perquè d'aquesta manera es faria realitat el projecte de reforma urbana de 1933 que projectava l'apertura d'una gran plaça en aquella localització❝❞, i de fet, també s'havia d'enderrocar el Teatre-Conservatori que des de 1876 ocupava el que havia estat el claustre del convent. Degut a la pressió de diverses entitats però, finalment no es va ensorrar aquesta part❝❞.
Although the church of Sant Pere Màrtir de Manresa was not set on fire like other churches, on July 23, 1936 most of the objects inside were removed and burned in a bonfire lit in Fius i Palà square❝❞.
But the revolutionaries on the republican side were not satisfied with only burning the images and objects inside. A few months later, in September of the same year -1936-, they decided to demolish the entire church. In fact, seven churches were dismantled in Manresa -the cathedral was excluded from its demolishment thanks to the intervention of Lluis Rubiralta (one of whom rescued the major part of heritage in Manresa and the surrounding area) and Jeroni Martorell (architect of the Catalan government)-.
As for Sant Pere Màrtir, the City Council agreed with its demolition because it was the only way to achieve the urban reform project that had been planned in 1933, which projected the opening of a large square in that location❝❞. And in fact, the Theater-Conservatory that since 1876 had occupied what had been the cloister of the convent according to the project also had to be demolished, but due to pressure from various entities, this part was finally not carried out❝❞.
El Comitè de Salvament del Patrimoni Artístic, format el 25 de juliol a causa de l'assalt a la Seu d'aquell dia, van encarregar-se d'anar recollint tot allò que no havia estat engolit per les flames per a conservar-ho i evitar-ne la destrucció en els següents dies. Tots aquests objectes, entre els quals els fragments conservats del retaule del Roser de Sant Pere Màrtir, van ser traslladats a la Cova des del 6 d'agost de 1936❝❞ sota la supervisió de Lluis Rubiralta.
La Cova era l'antiga antiga casa d'exercicis de la Companyia de Jesús, que havia esdevingut un immoble buit propietat de l'Estat quan es va dissoldre aquesta orde a tota Espanya l'any 1932, durant la II República-❝❞. A mesura que anaven arribant les peces s'anaven catalogant, però hem de pensar que era una catalogació moltes vegades feta de pressa i sense gaire informació ni context❝❞. I fins i tot es va arribar a musealitzar part d'aquest magatzem immens d'obres.
Finalment, el 1941, quan ja no s'havia d'actuar amb tanta celeritat per a salvar peces de les flames, els fragments conservats del retaule del Roser va ser traslladat al museu de la ciutat de Manresa, embrió de l'actual.
The Artistic Heritage Rescue Committee, formed on July 25 due to the assault on the cathedral that day, was responsible for collecting everything that had not been thrown to the flames in order to preserve it and avoid its destruction in the following days. All of these objects, including the preserved fragments of the Rosary altarpiece of Sant Pere Màrtir, were transferred to La Cova from August 6, 1936❝❞ under the supervision of Lluis Rubiralta.
La Cova was the former exercise house of the Company of Jesus, which had become an empty building owned by the Spanish State when this order was dissolved throughout Spain in 1932, during the Second Republic❝❞. As the works of art entered this place, they were catalogued, but we have to keep in mind that was often done quickly and without much information or context❝❞. And part of this immense warehouse of works was even made a temporary museum.
Finally, in 1941, when it was no longer necessary to act so quickly to save pieces from its burning and destroying, the preserved fragments of the Rosary altarpiece were transferred to the museum of the city of Manresa, which along with others would be be the first pieces of the permanent collection.
Quan el 1941 el Museu de Manresa va reobrir al públic després de la Guerra Civil, la seva col·lecció es va veure augmentada per varies vies. Per una banda, la gran quantitat d'obres majoritàriament religioses resguardades a La Cova i que no tenien on tornar perquè el seu lloc d'origen havia estat desmantellat van ser acollides al Museu. La Cova, que havia estat un magatzem que més tard s'havia musealitzat era un espai d'ús temporal. Els objectes recopilats en les seves sales no podien romandre allí després de la guerra, i van passar a formar part de la col·lecció permanent del Museu de Manresa.
Per altra banda, ja abans de l'estiu de 1936 hi havia hagut entitats culturals com els Centres Excursionistes que s'havien encarregat d'estudiar i recopilar objectes patrimonials de Catalunya. En les seves seus els hi dedicaven un espai expositiu, amb la voluntat de valoritzar-los. Entenien el patrimoni com a part de la identitat catalana i de la història del poble i per aquest motiu tenien com a objectiu de culturitzar la ciutadania, a través de, entre altres iniciatives, crear museus per posar a l'abast de tothom la cultura. Per això, quan va acabar-se la Guerra Civil les col·leccions d'aquestes entitats van passar a formar part de la col·lecció permanent del Museu de la ciutat.
Els fragments del retaule del Roser de l'església de Sant Pere de Manresa formen part de la primera via. Un cop tret de l'església el 1936, va ser traslladat a La Cova i d'allà va ingressar al museu en una data incerta. D'aquest retaule se'n conserven actualment al museu els 14 relleus principals, les 3 figures de l'escena del Calvari, les portes, els estípits gran part de les columnes i algun relleu decoratiu. Al llarg dels anys algun d'ells han pogut restaurar-se i actualment s'exposen al museu.
When the Manresa Museum reopened to the public in 1941 after the Civil War, its collection was increased in several ways. On the one hand, the large number of mostly religious art works protected in La Cova and which had nowhere to return because their place of origin had been dismantled were incorporated in the Museum collection. The objects collected in the rooms of La Cova could not remain there after the war, and became part of the permanent collection of the Manresa Museum.
On the other hand, before the summer of 1936 there had already been cultural entities such as the Excursionist Centers that had been in charge of studying and compiling heritage objects from Catalonia. In their headquarters, they dedicated an exhibition space to them, with the intention of valorise them. They understood that heritage was a part of the Catalan identity and the history of the town, and for this reason they had the objective of culturalizing the citizens. They intended to do that though, among other initiatives, the creation of museums to make heritage objects accessible to everyone. For this reason, when the Civil War ended, the collections of these entities became part of the permanent collection of the Manresa’s Museum.
The fragments of the Rosary altarpiece of the church of Sant Pere de Manresa formed part the first case. Once removed from the church in 1936, it was transferred to La Cova and from there entered the museum at an uncertain date. From this altarpiece, the 14 main reliefs, the 3 figures from the Calvary scene, the doors, the stipes, most of the columns and some decorative reliefs are currently preserved in the museum. Over the years, some of them have been able to be restored and are currently on display in the museum.
